Angoixa, ansietat, pànic… Són noms diferents per una mateixa cosa i que es presenta de maneres diverses. El nostre cos, ens diu, de la manera que sap, que hi ha alguna cosa que no funciona bé.

Pot aparèixer posteriorment a una situació o una època angoixant, just en el moment que abaixem la guàrdia, pot ser que aparegui en el transcurs d’aquesta època estressant, possiblement estem tirant endavant amb “tot” sense adonar-nos que necessitem parar, que el nostre cos i la nostra ment no aguanten tanta pressió.

Més enllà de la situació

L’estrés i l’ansietat no tenen tant a veure amb la situació en sí, com amb la manera com ens prenem les situacions, els missatges que cadascú s’envia a sí mateix/a, que provoquen que la situació ens sobrepassi. Aquests missatges poden ser de l’estil:

  • Jo sol/a puc amb tot.
  • No necessito que ningú m’ajudi.
  • He d’evitar que els altres s’assabentin de…
  • Les coses de casa es resolen a casa.
  • No puc permetre que ningú es pensi que sóc un boig/ ja.
  • Em necessiten.
  • Si no hi sóc jo les coses no funcionen.
  • He d’arribar a tot.
  • He de fer tot el què em demanen perquè sinó deixaré de ser una persona valuosa i Em perdran el respecte / afecte.
  • Ho he de fer perfecte.
  • No hem puc equivocar.
  • He d’intentar estar a bones amb tothom.
  • He de mantenir les persones unides.
  • He de mantenir aquesta situació que em resulta dolorosa pels altres (família, fills/es, … per no trencar l’harmonia) .
  • Quan tot això que estic vivint s’acabi, tot estarà bé.
  • No estic satisfet/a amb el què tinc, vull allò (que en moltes ocasions, està fora de les meves possibilitats).
  • He de canviar aquesta persona.
  • He de salvar a….
  • Evitaré aquesta situació que no m’agrada i així estaré bé.
  • Si no parlem del conflicte, no hi ha conflicte.
  • No serveixo per fer…
  • Ningú entendrà que…
  • Tothom ho pot fer menys jo.
  • No sé que fer.
  • Tinc por d’equivocar-me o perdre el control.

Tots aquests pensaments i ordres, entre molts d’altres, provoquen un estrès addicional al de la situació viscuda, ja que impliquen una exigència excessiva i per sí mateixa impossible d’acomplir, perquè una vegada assumit l’objectiu un cop, ja no és suficient, i sempre hi haurà l’ordre demanant més. Es tracta de creences errònies que em de canviar, funcionen de manera automàtica, i no són evidenciables a simple vista. És necessària la introspecció per adonar-nos dels propis pensaments erronis.

L’angoixa, una alarma natural

L’angoixa és una alarma natural que hem d’aprendre a escoltar. De la mateixa manera que coneixem el soroll de l’alarma d’incendis i assagem o tenim ubicat el protocol d’evacuació d’un edifici, hem de conèixer el protocol per a escoltar la nostra ansietat. Apareix quan el model de funcionament que em utilitzat ens oprimeix com un corsé fins al punt d’asfixiar-nos. En aquest moment, em d’aprendre a afluixar aquells cordons fins al punt que puguem respirar.

Com m’adono de que l’alarma està sonant?

Quan una situació ens resulta estressant, possiblement, rebrem senyals diverses, que poden ser diferents segons la persona (insomni, malsons, angoixa en formes diverses : manca d’aire o sensació d’ofec, sensació de pèrdua de control del cos, atacs de pànic…) l’angoixa acostuma a presentar-se de manera gradual, i incrementa quan veu que no se l’escolta.

No diferim tant del regne animal

Davant d’una situació amenaçant, les espècies activen el que es denomina el mecanisme d’atac-fugida. Els humans no som una excepció, ja que la nostra part més primitiva ens porta a reaccionar atacant (afrontant) o fugint d’allò que ens amenaça.

Quan optem per fugir

Una tendència natural, i pràcticament automàtica és, un cop apareix l’angoixa o tenim el primer atac, evitar-ne l’aparició posterior, mitjançant, sovint, sistemes equivocats:

  • El més habitual és evitar situacions similars a la que hi havia en el moment en què va ocórrer la primera aparició.
  • Preocupar-se per la pròpia salut i agafar fòbia als atacs d’ansietat.
  • Témer tot el dia l’aparició del proper atac.
  • Medicar-me per fer-la desaparèixer sense fer cap reflexió ni canvi al voltant del seu origen.
  • Fer la vida com si res.

En la majoria dels casos, l’angoixa seguirà apareixent i augmentat gradualment a nivell de simptomatologia i freqüència fins que es tingui en compte per fer canvis a la pròpia vida. Hem d’imaginar-nos l’angoixa com un globus que es va inflant en el nostre interior. Cada vegada que evitem o ens preocupem per la situació angoixant, el globus s’infla una mica més. Si no hi posem atenció i esforç, es possible que no utilitzem estratègies d’afrontament (atac) fins que el globus no sigui suficientment gran.

Com desinflo el globus?

Si bé la nostra part més primitiva de vegades ens pot jugar males passades fent-nos fugir de les situacions, també ens ofereix l’opció d’afrontar-les quan ens ho proposem i reunim l’empenta necessària.

Entre les estratègies per reduir l’ansietat hi ha el mirar dins i preguntar-li a l’angoixa:

  • Què has vingut a fer aquí?
  • Què és el què no funciona?
  • Quina situació és la què em provoca aquest estrès?
  • Com em situo jo en aquesta situació o problemàtica?
  • Quin és el meu paper real? I el paper que jo m’obligo a tenir? M’exigeixen més del què he de o puc oferir?
  • Què ha de passar per a que baixi el grau d’angoixa?
  • La resolució del problema està a les meves mans?
  • Si no és així, i tenint en compte que no puc resoldre allò que no depèn de mi, què he de canviar de la meva manera de veure-ho?

El diàleg intern es bàsic a l’hora de conèixer-nos, i ho és, sobretot, a l’hora de superar l’ansietat en totes les seves formes. Una persona que hi està acostumada, li serà fàcil, però en ocasions, cal la guia d’un/a professional de la psicoteràpia per a fer-hi front.

Fes cas a la teva angoixa, no la passis per alt, i desinfla el teu globus. 

Maria Rosa Mirada (Parèntesi)

¡Haz clic para puntuar!
Votos: 0